Amb referències anteriors a l’any 1026, tot i que les restes més antigues són del segle XII, aquesta església correspon al monestir benedictí fundat per Guifré de Mediona, senyor del lloc.
Com tantes d’altres esglésies, ha tingut diverses reformes, com les del gener del 1650, que hi aporta elements d’estil gòtic. I també els anys 1778 a 1780 es reedificà afegint elements barrocs.
La portalada encara conserva alguns detalls en els capitells. A la dovella central s’observa un relleu amb la figura de mig cos de Sant Pere, amb el bàcul sobre el cap i amb una clau a una mà i una palmeta a l’altra (símbol del martiri).
Al damunt, la figura d’un xai vist de costat, portant orla i creu (el xai místic)
Al coronament de la façana, just sota la teulada, veiem en relleu un animal fabulós, de mig cos i amb les potes per davant.
Tots tres elements propis de l’esquematització i expressionisme propis del romànic
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Nota final.- Llevat que alguna conjunció planetària em permeti d’accedir a l’interior d’algunes de les esglésies que encara mancaria de relacionar (com les de Sant Martí Sadevesa o l’interior de Sant Joan de Salerm), amb aquesta de Sant Pere de Riudebitlles finalitzo el meu recorregut fotogràfic per les esglésies romàniques de l’Alt Penedès. Un recorregut que vaig començar al juliol de 2017 i que acabo avui, 6 de setembre de 2020.
No és que hagi necessitat tres anys per complir el meu objectiu, doncs la dedicació no ha estat exclusiva en el temps; tampoc no m’urgia en extrem.
Vaig començar volent deixar constància de les diferents construccions d’època romànica de la comarca, que incloïa edificis, castells i cases senyorials a més d’esglésies. Però finalment m’he decantat per reflectir especialment aquells elements que resten d’aquest estil arquitectònic a les esglésies de la meva comarca. Com ja he dit en algun altre article, m’hauria agradat completar el treball amb alguna fotografia no tan fàcil d’obtenir, com algun interior d’esglésies situades en finques particulars, a les quals i després de força intents en forma de correus electrònics i trucades telefòniques m’ha estat impossible d’accedir-hi.
D’altra banda, he pogut comprovar amb tristor el nul interès i fins i tot deixadesa en la conservació del nostre patrimoni (el cas de l’església i el cementiri vell de Santa Margarida n’és l’exemple més clar)
Per sort, he vist compensat el meu interès amb l’accés a llocs que quan hi vaig anar no eren del tot accessibles, i que ara fins i tot formen part de recorreguts turístics.
En fi, que fins aquí he arribat.
Climent Clerch i Valls
Gelida (Alt Penedès), 6 de setembre de 2020
